BARCELONA.- Una passejada per la història.

Durant més de 200 anys, Barcelona va estar sota la dominació musulmana, i amb la reconquesta cristiana esdevingué comtat de l’Imperi Carolingi i residència habitual de la Corona d’Aragó. La fructífera època medieval va convertir la ciutat de Barcelona en un centre econòmic i polític de la mediterrània occidental. El Barri Gòtic és el preciós testimoni de l’esplendor que va viure Barcelona del segle XIII al XV.

A partir del segle XV i fins al XVIII, Barcelona va patir una certa decadència, mentre lluitava per mantenir la seva independència econòmica i política. L’any 1714, aquesta lluita culminava amb la caiguda de la ciutat en mans de les tropes borbòniques. Aquell any suposà l’abolició dels drets i les llibertats de Catalunya i dels catalans.

Amb l’anomenada Revolució Industrial. a mitjans del segle XIX,  i el desenvolupament del sector tèxtil, s’inicia una etapa de recuperació cultural. Es el temps de la Renaixença, un període en el qual la llengua catalana és restaurada com a llengua literària.

Amb el segle XX s’inicia una important transformació urbanística a la ciutat de Barcelona, que culmina amb el característic barri de l’Eixample, on es troben alguns dels edificis del modernisme català més distintius de Barcelona. Un dels arquitectes més destacats d’aquest moviment fou el català Antoni Gaudí, autor d’obres tan conegudes internacionalment  com la Casa Milà (o La Pedrera), la Casa Batlló o el Temple de la Sagrada Família.

Les llibertats aconseguides en aquesta etapa van ser substancialment retallades durant la guerra civil, l’any 1936, i la posterior dictadura. Amb el restabliment de la democràcia l’any 1978, Barcelona va recuperar la seva força sobre l’economia i el català. La celebració dels Jocs Olímpics l’any 1992 suposà la dinamització de tot el potencial de Barcelona i la reafirmació de la seva capitalitat.

L’any 2004, l’organització del Fòrum de les Cultures va afavorir la recuperació de zones industrials, que es convertiren en barris residencials, tot un exemple del renovat ànim amb què Barcelona afronta el segle XXI.

Font.- BarcelonaTurisme-VisitBarcelona

Visitar Cardona és sentir la història en directe: podeu passejar per una vila medieval, contemplar la grandesa de temples romànics i gòtics i reviure setges i batalles al castell més inexpugnable. Visitar Cardona és viure l’experiència de trobar-vos dins d’una muntanya de sal única al món i gaudir de rutes per un entorn natural i rural excepcionals.

El Centre Cardona Medieval, punt de partida per a començar la visita al centre històric, es va crear el 2005 com un recurs interpretatiu per explicar el naixement i creixement de la vila de Cardona, en el marc de la voluntat municipal de protecció i promoció del centre històric.

Cardona i el seu comtat històric formen part de la ruta turístico-cultural Pirineu Comtal: rutes del naixement de Catalunya, una iniciativa del Departament de Cultura de la Generalitat. A través d’aquesta ruta se’ns apropa a l’essència de la formació del país, en què Cardona hi va tenir un paper fonamental.

L’explotació de la sal i la Vall Salina constitueixen la raó de ser de Cardona i la causa de l’esplendor del seu passat. La seva carta de poblament, una de les més antigues d’Europa, recollia el dret dels vilatans a obtenir sal per sempre més.

El castell, la fortalesa mai vençuda, últim baluard de les llibertats catalanes, va ser la seu de la poderosa nissaga dels comtes-ducs de Cardona, “els reis sense corona”, rics senyors de la sal emparentats amb les principals famílies europees. A l’entorn de la riquesa de la sal i de l’estratègica cruïlla de camins, va créixer una vila medieval regida per mercaders i traginers que van construir el centre històric de Cardona, avui declarat bé cultural d’interès nacional.

Font.- TurismeCardona

La repoblació de la plana de Vic i la creació del comtat d’Osona pel compte Guifré el Pilós el 878 va possibilitar la reconstrucció de l’antiga Auso, de la qual sols quedaren els murs del Temple Romà que s’havien aprofitat per construïr el castell. La nova població prengué el nom de Vicus Ausonae, és a dir, raval d’Ausona, d’on derivà el nom de Vic. Amb la ciutat es restaurà la seu episcopal i es construí la catedral a la part baixa. El 1038 el bisbe Oliba va consagrar la catedral romànica de la qual han arribat al dia d’avui la cripta i el campanar.

La privatització del poder públic pròpia de l’època medieval va fer que la ciutat de Vic estigués dividida en dues partides, una inicialment sota jurisdicció del bisbe, el qual la va traspassar al rei el 1316, i l’altra sota jurisdicció dels senyors del Castell : els Montcada. Aquesta divisió marcarà la vida de la ciutat en l’època medieval, que creixerà entorn de la Catedral, el Castell i el Mercadal i serà encerclada per una muralla amb torres, refeta al segle XIV. El 1450 el rei Alfons el Magnànim comprà als descendents dels Montcada la seva partida i unificà així la ciutat.

La crisi de la baixa edat mitjana, les lluites entre bàndols, entre les quals destaquen les dels nyerros i cadells, i les guerres amb França faran entrar la ciutat en un període d’estancament. La derrota dels partidaris de l’arxiduc d’Àustria en la Guerra de Successió  el 1714 va representar un desgavell per Vic, en haver pres partit a favor seu des del començament.

La revifalla econòmica i demogràfica del segle XVIII, va possibilitar el creixement de la ciutat, va afavorir l’aparició d’importants tallers d’escultura i d’arquitectura i va permetre la construcció de nombrosos edificis civils i religiosos així com la catedral actual.

Durant el segle XIX els efectes de la guerra del francès i de les guerres carlines es van sumar a la crisi econòmica que va representar el trasllat de diverses indústries a la conca del Ter. Tot i així la ciutat es recuperà gràcies, entre altres factors, a l’impuls de la construcció i al ferrocarril que enllaçà Vic amb Barcelona el 1875. En aquesta època, també es produí una gran represa cultural amb el funcionament del Seminari que recuperava la tradició de l’antiga escola catedralícia de l’època medieval i de la Universitat literària de Vic del segle XVII. Entre els molts estudiants del Seminari hi ha noms com Jaume Balmes, Sant Antoni Maria Claret o Jacint Verdaguer. Reunits entorn d’associacions com el Círcol Literàri o l’Esbart de Vic, ells i molts d’altres ajudaren amb la seva obra a que Vic tingués un paper eminent en la renaixença literària i política del país.

Després del parèntesi que va suposar la Guerra Civil i la postguerra a meitat del segle XX, la ciutat ha anat recuperant el pes que havia tingut tradicionalment dintre el context de Catalunya.

 Font.- VicTurisme-OsonaTurisme