El solstici d’estiu.- Cultura i Tradicions de la Nit de Sant Joan

La nit del 23 de juny, revetlla de Sant Joan, és una nit màgica en què se celebra el solstici d’estiu. És una celebració que l’Església Catòlica fa coincidir amb la data de naixement de sant Joan Baptista i que ha esdevingut una festa amb elements i costums molt marcats i simbòlics: el foc purificador, els banys de mitjanit, les herbes de sant Joan, les cançons, el ball o els guariments i més rituals màgics.

L’origen de la celebració de la Nit de Sant Joan és pagà i forma part del grup de festes solsticials, com Nadal. Amb una tradició que es remunta a molt abans de la implantació de cristianisme, és un culte al sol, a l’allargament del dia, pel solstici d’estiu.

La festa de la Nit de Sant Joan a la ciutat de Barcelona és molt antiga, sobretot amb la presència central de les fogueres, perquè és creença comuna que les flames allunyen i espanten els mals esperits que campen durant aquesta nit. De fet, al segle XVIII ja es van dictar lleis que pretenien posar fre als focs d’artifici i a les fogueres dins la ciutat, cosa que fa suposar que aleshores la tradició ja era molt assentada. Però la festa s’ha mantingut fins avui a desgrat de les prohibicions i les restriccions durant el segle XX.

Les tradicions

La nit de Sant Joan ens anuncia l’arribada de l’estiu. Prèviament, el solstici del 21 de juny ha obert astronòmicament la porta de l’estiu i ha tancat la de l’hivern, amb la qual cosa ens ha encarat al bon temps. Per això ens apleguem la nit del 23 de juny, la nit de Sant Joan, per celebrar-ho col·lectivament.

Hi ha moltes maneres de celebrar aquesta festa d’arrels paganes, i moltes particularitats locals, però el foc és l’element central de totes. Fogueres, falles, etc. exerceixen d’elements aglutinadors de la comunitat, que s’acosta al foc tot menjant un tall de coca.

Barcelona celebra aquesta festa d’una manera especialment dinàmica: revetlles a carrers i places, terrats amb veïns llançant coets que pinten el cel de llum i color… Però les fogueres a les places i a les cruïlles dels carrers són l’element més destacat i vistent. Les fogueres barcelonines són construïdes per veïns i entitats que van a cercar trastos vells per a cremar. Temps enrere les colles d’infants i joves competien per aquest combustible i, si calia, l’afanaven a la foguera veïna per poder bastir la més grossa.

Actualment, després d’un cert període de recessió, torna a créixer el nombre de fogueres a la ciutat, al ritme que també creix l’interès per la Flama del Canigó, que, amb el foc baixat d’aquelles muntanyes, les encén gairebé totes.

La Flama del Canigó és un esdeveniment de caire popular que se celebra des del 1955. Aquell any, Francesc Pujades, veí d’Arles (Vallespir), enamorat del Canigó, va tenir la iniciativa d’encendre un foc la nit de Sant Joan al cim del Canigó i des d’allí repartir la flama per totes les terres de parla catalana, com a símbol d’una identitat comuna. No va ser fins a l’any 1966 que la Flama del Canigó va travessar la frontera i va arribar fins a Vic. Els anys següents es va anar escampant pels Països Catalans.

El foc de la Flama del Canigó no s’apaga mai: durant tot l’any resta al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà fins que, cada 22 de juny, es porta al cim del Canigó. A les dotze de la nit, el foc de la Flama comença el seu recorregut per encendre les fogueres de Sant Joan a centenars de poblacions.

El foc és protagonista especial de bona part de les festes que es fan a tot el territori de parla catalana. Ho és de maneres molt diverses: fogueres, correfocs, balls de diables, espectacles pirotècnics, fanalets, mascletàs… Així ho recorda l’exposició ‘Falles i fogueres. Focs festius als Països Catalans’, a través de textos, nombroses imatges, i també àudios i vídeos que es poden descarregar. El visitant coneixerà l’evolució que ha experimentat el foc a les festes; en algunes ha guanyat molta força, en d’altres n’ha perdut (per exemple, havia estat un costum estès fer grans fogueres per celebrar l’arribada de l’hivern i el Nadal, però actualment són poques les poblacions que mantenen aquesta pràctica). L’exposició s’atura especialment en festes com Sant Antoni, la Festa de les Falles Valencianes, la nit de Sant Joan i les festes de foc del Pirineu, que són patrimoni immaterial de la humanitat.

En la Nit de Sant Joan es una d’aquelles dades marcades al calendari. Es una data clau igual que pot ser el Nadal o la festa de Cap d’Any. Son aquelles dates diferents per les tradicions i sortilegis que s’han perpetuat en el temps i arriben fins els nostres dies.

La festivitat de Sant Joan aporta unes tradicions que s’estenen a altres cultures. Precisament en el Magrib, tant els àrabs com els berebers porten a terme actuacions similars. Fan fogates al pati de les seves cases o en solars oberts a tothom. Tenen per costum cremar-hi herbes aromàtiques. Es la pervivència d’una festa mediterrània que es anterior a l’Islam.

En canvi, a Llatinoamèrica, les llegendes expliquen que la Nit de Sant Joan s’obre una porta que ens porta a dimensions màgiques de la realitat. Es la nit en que el Dimoni camina sol i les terres son beneïdes per Sant Joan Baptista. En definitiva, la Nit de Sant Joan es plena d’encant, tradicions i, sobre tot, molta diversió. Durant aquestes hores tot s’envolta d’un ambient místic i sobrenatural que emplena de màgia cada raconada del planeta. Es el millor moment per reunir-se o per una trobada familiar i explicar anècdotes, comptes, llegendes o historietes al voltant d’una foguera. Cadascú es lliure d’escollir la millor manera de celebrar la Nit de Sant Joan, però el que queda més clar es que per a molts es tracta d’una de les millors nits de l’any.